Un menys!

Aquesta entrada no serà molt llarga, ja que tinc el temps just entre exàmens i altres feines.
Volia contar-vos que ja he fet l'exàmen de Psicologia de l'Educació! Estic satisfeta ja que li havia dedicat molt de temps i els resultats han sigut bons. No és que haja preguntat el que jo volia exactament, però m'he defés molt bé.
Ara anem a per l'examen d'Estructura Social. Aquest exàmen em preocupa bastant, ja que, com vaig comentar en l'entrada anterior, el meu mestra ha tingut problemes personals i no ha acudit quasi a classe, així que no ha pogut donar el temari bé, per tant, ens ha donat unes preguntes que ens tenim que preparar a partir d'uns textos extrets d'uns llibres de Sociologia. No ho veig un mal mètode per a compensar la seua falta a classe, però hi ha molts textos que no acabe d'entendre i no sé que vaig a fer! Estic realment asustada.
A més a més, no vull entrar en profunditat amb açò al blog, però ultimament estic tinguent problemes personals i familiars i no em concentre en l'estudi tot el que voldria...
Així que per favor, si algú llig açò, que em desitge mooooolta sort! Espere poder treballar bé l'exàmen i passar un bon estiu.

Andrea.

Acomiadaments

Avuí ha sigut el penúltim dia, però l'últim d'ODC i d'Estructura Social.
Primer, a ODC, Manuel ha vingut en actitud de xarrar un poc de l'assignatura en general. Hem repassat el que hem fet durant el quatrimestre, els treballs, les nostres impressions i opinions, la metodologia per a puntuar, hem fet preguntes sobre els diaris o el blog... Fins que ha arribat l'hora de les entrevistes i li hem tingut que dir adéu (o fins prompte).

Aquesta assignatura ha sigut un poc "extranya" per a mí, sincerament, però bàsicament pel fet d'haver crescut en escoles tradicionals que no contemplaven cap assignatura sense exàmen ni un temari estricte que seguir. La possibilitat de fer classes tan dinàmiques, participatives, en les que podiem expressar-nos, col·laborar... M'ha fet adonar-me de que el canvi de l'escola tradicional a una escola més lliberal no és tan utòpic com pensava. Sincerament, espere trobar-me assignatures com aquesta al llarg de la meua carrera, i no ho dic per la comoditat de no tindre'm que "empollar" un exàmen, sinó perquè realment he disfrutat, considere que he aprés i m'he sentit part important d'una classe, he sentit que la meua veu es sentia i que un mestre pot tant ensenyar com aprendre.
Després, a Estructura Social, em tocava exposar sobre un tema bastant difícil: "la transició de l'escola al treball". La meua exposició començava a les 11:30 però el mestre, Juan Ramón, ha arribat a classe a les 12:15 per una complicació de caire personal que comprenc perfectament però...És que estava tan nerviosa!

 Aquestes són les meues companyes d'exposició i jo. Marta anava disfressada de xica pobra que no es pot costejar uns estudis ni aspirar a un treball bo; Teresa anava de xica rebel que tenia una actitud negativa de cara l'escola i l'havia abandonat una vegada havia arribat fins al periode obligatori. Cristina, anava de xica "normal", amb un nivell econòmic mitjà, que malgrat algunes dificultats i males decisions, s'havia tret una carrera i havia aconseguit un treball mínimament estable i jo anava de xica rica, que provenia de familia acomodada i que podia costejar-me qualsevol formació que volguera i accedir a qualsevol treball amb alt estatus tan sols diguent el meu cognom. Aquestes caracteritzacions eren per demostrar que existeixen moltes desigualtats en el accés als estudis i al mercat de treball tant de caire personal com d'influències contextuals (econòmiques, socials...) que fan que la societat es segmente.
La exposició ens ha eixit bastant bé (de fet, Juan Ramón ens ha assegurat que va a ficar-nos un 10!) ja que, a part de que és un tema que interessa a tots els nostres companys sobretot en la cojuntura de crisi actual, hem intentat fer-la molt dinàmica creant un joc que s'ha prolongat durant tota la exposició de manera paral·lela a la teoria, així, els nostres companys eren partíceps en tot moment.
L'activitat es tractava de que els nostres companys, una vegada havent conegut els nostres perfils gràcies a una breu introducció i les expectatives que tenien, construiren amb la nostra ajuda i recolzats de la teoria, els camins que seguiria cadascuna de nosaltres al llarg de la vida escolar i professional. Els camins estaven dibuixats a la pissarra i es completaven amb unes cartulines que tenien coses escrites com: "finalitzà la carrera de magisteri", "actualment és una notària d'èxit", "abandonà els estudis als 16 anys"... Gràcies als dibuixos, les cartulines i algunes fotos que teniem apegades per ahí, la classe ha quedat molt divertida, inclús Juan Ramón ha fet fotografíes en el seu mòvil. Manuel també fa fotografies algunes vegades. Em pareix una bona idea i m'agradaria tindre eixes fotografies o veure-les en algun moment.

En fí, el curs s'acaba, i s'acaba amb un boníssim sabor de boca. No només per l'èxit d'aquesta última exposició, sinó pel curs en general.
Algunes assignatures més, algunes menys, alguns mestres millor, alguns pitjor, però aquest primer any de magisteri no ha sigut per a res el que m'imaginava ni allò a què el sistema tradicional espanyol em tenia acostumada. M'agradat moltíssim i he estat molt a gust i molt integrada a cadascuna de les classes.
Per una altra banda, he trobat gent molt interessant i molt bona i he fet amistats que considere que són de veritat, per això em fa un poc de mal tindre que dir adéu demà. El meu grup d'amics i jo parlem d'intentar matricular-nos a la mateixa classe l'any que ve, però siguent realistes, això està un poc difícil. Al menys, estic segura de que no perdrem el contacte.

Acabe aquesta entrada amb algunes fotos dels companys amb els que tristament em tinc que acomiadar. (En tenim moltes més, però se'm quedaria una entrada massa llarga!)

 Andrea.

La educació prohibida

 

VS

 

Avuí hem realitzat un debat a ODC sobre la pel·lícula "La educación prohibida". Cadascú interpretava un rol determinat. El meu rol era "a favor" del que defensava la pel·lícula i, la veritat és que era el que volia que em tocara, ja que estic d'acord amb el que planteja.

Aquesta pel·lícula és com un documental que presenta els inconvenients de la escola tradicional i els avantatges d'un model d'escola més lliberal.

La meua opinió és que el model d'escola en la que el mestre explica uns continguts que li venen donats al Currículum (el qual no han creat ni tan sols mestres, ho ha fet l'Administració) de manera estática, mitjantçant repetició, sense que els alumnes participen a penes i després realitzar un exàmen teòric el qual puntuar després del 0 al 10 està completament desfassat.

Si comence a dir motius pels quals tinc aquest pensament, aquesta entrada no acaba mai, així que seré més o menys breu:

les creixents taxes de fracàs escolar, l'actitud dels joves de rebuig a l'escola i les poques ganes i entusiasme que posen quan han d'acudir a classe, són el clar exemple de que açò ja no funciona. Els xiquets naixen amb unes ganes innates d'aprendre, amb creativitat, curiositat i molta energia i, amb aquest sistema, nosaltres assassinem aquestes ganes i creem a joves robots, sense cap motivació i amb una alegria immensa quan arriben les vacances i poden ser "lliures" per fí.

Crec que les generacions d'avuí en dia no aprenem. Ens dediquem a fer acte de presència a classe i després memoritzar uns continguts per a reflexarlos a un exàmen i aconseguir nota, una nota que definirà les capacitats que tenim i que els mestres i tota la organització de l'escola tindrà en compte sobre nosaltres, nosaltres serem eixe número. I hem d'anar amb compte perquè, si eixe número és baixet, anem a ser uns mediocres per a ells tota la vida, eixa serà la nostra etiqueta i, el pitjor, és que ens ho acabarem creient nosaltres i si hi ha alguna cosa pitjor que que els altres tinguen baixes expectatives sobre nosaltres, és tindreles nosaltres mateixos.

"Aprenem" per obligació, perquè el sistema és així, aprenem per por als càstigs o a "no ser res" el dia de demà (ningú ens diu que des del moment que naixem ja som algú, algú únic i irrepetible!), a no encaixar. Ens ensenyen tot tipus de disciplines les quals la gran majoria no ens serviran a l'hora d'enfrontar-nos al món real (encara que els mestres diuen que "algun dia ens serviran"...). No ens ensenyen els diferents camins que hi ha al eixir de l'escola. No ens ensenyen que cadascú és un món, que cadascú té les seues aptituds, la seua personalitat, que tots som capaços d'alguna cosa, que hem de dedicar-nos a allò que ens plene, que ens faça feliços. No ens ensenyen que ser feliç amb el que fas és la clau.

Com ens van a ensenyar la felicitat entre eixes quatre parets? Com ens va a agradar formar-nos si el mestre és el primer que no es motiva amb el que fa? Necessitem mestres que desprenguen alegria i ganes d'ensenyar, necessitem activitats motivadores, els xiquets han de descobrir, jugar, moldejar, manipular... Si és així, aniran a l'escola amb ganes.

Tenim que estimar l'escola, no hi ha res més important que l'educació. Si l'educació és mala, estem condemnats a ser una peça més d'aquest sistema predeterminat en el que se li dona més importància a encaixar en el lloc en el que has d'estar, que a escollir un lloc que et faça feliç i fer-lo teu.

Andrea.

Carta a una maestra

Avuí he tingut una entrevista sobre aquest llibre, Carta a una maestra. Aquest llibre està escrit en forma de carta de part d'uns alumnes cap a una hipotètica mestra que representa a tots els mestres que eixos alumnes havien tingut i que són la imatge de l'escola tradicional classista.
Els autors d'aquest llibre eren de families pobres, camperoles, no els agradava anar a l'escola i no eren molt bons alumnes, per tant, els seus mestres els ignoraven i els abocaven a una vida de marginació i fracàs però, l'escola de Barbiana, una xicoteta escola sense apenes recursos i encapçalada pel capellà don Milani, els acull i els dona una altra oportunitat, igual com a milers de xiquets que creuen que la societat ha tirat la tovalla amb ells.
És un llibre carregat de força, ràbia, rancor i de molta, molta raó. La crítica que fa a l'escola classista i els arguments que utilitza per a defendre els seus punts de vista són molt convicents i motivadors.
Aquest llibre parla, entre altres, de la importància de no classificar els alumnes bassant-se en la seua procedència, de no tirar mai la tovalla amb ningú i pensar que no és capaç, ja que els xiquets capten de seguida el que pensa un mestre d'ell i afecta d'una manera que els mestres no poden ni imaginar. També parla de no fer repetidors i prestar a cadascú l'atenció que necessita (sense cobrar apart, com fan els mestres de classes particulars. Si cobres a part, com van a poder permitir-se-les els xiquets de famílies pobres, segurament els que més les necessiten?). 
De no examinar de coses inútils que no ens ajudaran en la nostra vida real, per exemple: el llibre comenta que a Francés, els ensenyaven les paraules més difícils del vocabulari però, i després? Vas a França i, ah si, eres llestíssim, saps pronunciar aquestes paraules però, saps demanar un café?
També parla de la necessitat de no presentar l'escola com un mal, com una obligació avorrida. Actualment els xiquets van a classe cansats, tristos, desmotivats... Els esperen hores i hores de paraules, és insufrible. Així com els va a agradar aprendre? És normal que es tornen bojos d'alegria quan arriben les vacances i aquest fet és molt trist.
També planteja augmentar les hores lectives per a no tindre que comprimir els coneixements i de la importància de ser mestre per vocació ja que si ets feliç ensenyant a xiquets, els tractaràs amb amor, confiança... Ells eu notaran i estaran més a gust en classe amb tu. Tots aquestos temes i més els toca amb una sensibilitat i una agressivitat alhora que m'ha sorprés, has de llegir-lo per a comprendre-ho.
He mantingut una conversa amb el mestre d'ODC sobre aquest llibre que ha sigut sorprenentment fluida. Jo havia dut un guió sobre el llibre en paper que no he mirat en cap moment, he acabat parlant-li del llibre pràcticament sense pensar, inclús li he contat experiències personals que no tenia pensat contar, ja que jo he sigut una xiqueta afectada per les expectatives negatives que tenien els mestres de la meua antiga escola sobre mí i m'afectava molt veure que no confiaven en les meues capacitats, tant emocional com acadèmicament.
Espere trobar-me amb llibres tan estimuladors com aquestos tot el que em queda de carrera i de trajectòria professional, estic segura de que seran font de motivació i em donaran ganes per a seguir amb la professió amb energia.

Andrea.

TeleODC

Avuí, el meu grup i jo hem fet la nostra darrera presentació a l'assignatura d'ODC. Som: Vicente Monleón, Teresa Vázquez, Cris Portolés, Nacho Maestre, Marta Ureña i jo; i parlavem sobre el tema de la integració de l'alumnat amb necessitats especials.
Com que la nostra exposició anterior (que tractava sobre les reunions de pares) malgrat haver-li dedicat molt de temps, va estar un poc mancada d'originalitat, decidirem que aquesta tenia que destacar i així, va nàixer "TeleODC", un programa de televisió sobre educació que ens hem inventat.

Vicente Prats era el presentador i el que duia el fil de totes les notícies, Cristina Griso, ens presentava les notícies actuals i ens parlava d'una fundació que tractava d'integrar als xiquets amb discapacitats físiques organitzant activitats divertides i sensibilitzant a la gent del seu voltant. Teresa Carbonero era l'encarregada dels esports i ens explicava la importància que tenia l'activitat física per als xiquets amb síndrome de Down. Nacho Piqueras, a la seua secció d'actualitat, ens parlava de protestes i manifestacions que havien tingut lloc degut a les poques instal·lacions i ajudes que tenien les escoles espanyoles per als xiquets amb necessitats especials. Marta Évole s'encarregava de la secció de denúncia social i m'entrevistava a mí, que feia de mare d'una xiqueta dislèxica que no rebia les atencions necessàries a classe.
La última secció és la que ens ha sorprés als membres del grup gratament: La veu del poble. Hem plantejat alguns interrogants sobre el nostre tema i la gent ha respost amb ganes, creant un debat que ha durat més temps del que teniem planificat. Això significa que la nostra exposició ha estat interessant, i era el que voliem aconseguir. Hem acabat molt contents. 

El tema de la nostra exposició està relacionat amb el primer debat que em fet a l'assignatura: educació inclusiva, sí o no?
Jo pense que l'educació inclusiva deuria dur-se a terme, ja que té una serie de avantatges que molta falta ens fan si ens considerem una societat desenvolupada. Aquells que s'han posicionat en contra a la classe, deien que els xiquets discapacitats perjudicarien a els xiquets que no tenen cap problema i que, per culpa seua, el ritme de la classe aniria més lent.
Jo pense que eixe problema no ens el plantejariem si les classes foren d'un nombre més reduit de xiquets per a que el mestre puga atendre necessitats individuals o si hi hagués més d'un mestre a l'aula per a que no es tinga que carregar tot el pes d'una classe una persona sola.
De totes maneres, encara que aconseguir la educació inclusiva siga una tasca difícil, hem de parar-nos a pensar en els xiquets amb necessitats especials: quina motivació per a que es superen els estem donant si els separem dels demés donant-los a entendre que no poden estar a una classe de "gent normal"? Què faran quan abandonen l'escola i hajen d'eixir al món laboral on es vegen rodejats de gent sense discapacitats? Tindràn por, pensaran que no valen, no sabran com actuar ja que sempre han estat separats d'eixes persones a les que segurament consideraran "superiors". No hem de jutjar les capacitats dels xiquets fixant-nos en una característica: "és dislèxic: fracassarà", "és hiperactiu, el vull fora de la meua classe o la revoltarà tota". Pot ser ens estigam perdent grans talents jutjant tan precipitadament.
Finalment, el debat va ser sintetitzat per Manuel com: "escola inclusiva, sí però..." i el però eixe sobra si es volen aconseguir canvis. És difícil, costós, tardarem molt de temps... Però no és impossible, no?

Andrea.

Visita al centre Príncipe Valiente

Fa una setmana, la classe de 1A junt a Manuel Antón, el mestre d'ODC del qui ja he parlat, visitarem l'escola infantil Príncipe Valiente, a Manises.
Cal dir que el dia va començar malament per a mí ja que mai havia anat a Manises i em vaig perdre un poc, em vaig asustar! A més feia fred i aire... La cosa no pintava bé. Però de la visita en general m'enduc un record molt molt bonic.
El director de l'escola, Nani, era un home molt graciós i amb molta vitalitat i em va fer pensar: així vuic ser jo: una mestra que, encara que passen els anys, mai avorreixa el seu treball i s'alce tots els matins amb el mateix entusiasme.
Nani ens va ensenyar la seua escola poc a poc i em va pareixer tot interessantíssim, no podia parar d'escoltar-lo. La entradeta estava plena de fotos d'antics alumnes a la piscina, a l'horta... Després, entrarem a una classe molt molt decorada, amb mil colors, i això em va agradar, em va transmetre molta alegria. Anarem també a la cuina, on Nani ens va explicar les decisions que havien pres en quant a l'alimentació dels xiquets, i era molt curiós: al xiquet mai l'obligaven a menjar, si no volia, no menjava. I era efectiu ja que al passar uns dies, el xiquet per si sol comprenia que eixa era l'hora de menjar i que havia de menjar el que tenia al plat si no volia patir fam. Em pareix curiós perquè jo tinc un record horrorós del menjador quan era menuda: no m'agradava pràcticament res i em tenien hores davant del plat, em quedava sola al menjador i no em deixaven alçar-me fins que no quedara ni un gra, per molt que plorara. Per això de xicoteta tenia una relació molt extranya amb el menjar, una relació com de por i fàstic que no m'aportava res bo. Em pareix molt millor el mètode del Príncipe Valiente. També anarem després a diverses aules i a una aula molt gran on hi havia una pissarra digital i un teatret. A eixa aula és on més em vaig divertir ja que primer, ens va ensenyar un vídeo d'un alumne menjant-se un iogurt de la manera més extranya que he vist mai: se'l tirava tot per damunt: cabells, roba, cara... Però després, ens va ensenyar un vídeo del mateix xiquet uns mesos després i ja havia aprés a menjar amb normalitat. A eixa sala també hi havia un teatret que ell mateix havia muntat i estava molt, molt treballat. Tenia tot tipus de figuretes per poder escenificar qualsevol conte, titelles que costava creure que havia fet ell a mà i també un teatre especial per a fer sombres. Ens quedarem tots embobats mirant-ho.
Finalment, després de veure altres aules, eixirem al pati on ens relacionarem amb els xiquets, jugarem amb ells, ens riguerem molt i finalment ens ferem aquesta foto. El moment de jugar amb els xiquets va ser molt bonic, ja que allí és on realment es va veure que som estudiants de magisteri i que disfrutem com els que més quan estem en contacte amb aquestes criatures.
Espere fer més visites a escoles els pròxims anys. Disfrute molt i a més crec que és molt útil, és veure en directe el que vaig a fer tota la meua vida i em serveix de motivació, pense: Ánim Andrea, esforça't, que valdrà la pena si després vas a poder viure açò.

Andrea.

El meu nou blog

Em diuen Andrea Alborch i estic cursant el meu primer any de Magisteri a la UV.
Entre altres assignatures, en tinc una anomenada Organització i Direcció de Centres que és la que m'ha espentat a crear aquest blog.
El meu mestre és Manuel Anton Anton, un enamorat de les noves tecnologies que sempre ens proposa treballs que no tenen res a veure amb el que havia realitzat fins ara i que es solen realitzar via electrònica: crear un CV, el Portfolio... Inclús un hastag a Twitter. Però la veritat és que la creació d'un blog és el que més em motiva, ja que sempre he volgut tindre'n un però mai he trobat el moment per a parar-me a fer-lo.
Per a donarme a conèixer un poc: Sempre he volgut fer Magisteri, des de ben menudeta. També m'agradava molt el periodisme, ja que m'agrada en general comunicar-me amb la gent i fer notar la meua veu i, també m'agradava Educació  o Treball Social, ja que note que tinc molta facilitat per a ajudar a la gent, i m'agrada. Però finalment em vaig decidir per Magisteri, ja que era el que sempre havia volgut i a més comprenia les dues coses: la meua veu seria important i escolada i a més, ajudaria als xiquets en el més important: la seua formació.
La meua afició principal és l'esport: vaig al gimnàs tots els dies i és la meua forma de desconnectar preferida. També m'agrada molt llegir i, en general, aprendre, informar-me: veure les notícies, llegir el diari... M'agrada tindre cultura perquè també m'agrada molt conversar amb la gent i pense que és necessari estar ben informada de com va el món.
Actualment, relacionat en l'àmbit de l'educació, a part d'estar realitzant la carrera de Magisteri propiament, estic fent el curset del Deca, per a poder aconseguir un títol per a ser professora de religió, ja que sóc molt creient i aquest tema és molt important per a mi. També estic de monitora de temps lliure a una parròquia on preparem activitats per ensenyar els xiquets valors i religió mentres ho passen bé i per organitzar eixides, campaments...
M'agradaria en aquest blog no contar el dia a dia del que és estudiar aquesta carrera, sino remarcar els llibres, activitats, pel·lícules, treballs, etc. que realitze a classe i que em resulten interessants. Així que una vegada iniciat açò, anem a veure com continua.

Andrea.